Avui hem gaudit d’un dia diferent, d’un dia de mar, de sol i de vent.

Ho hem fet portant les regnes (això que els avesats en la matèria en diuen escotes) d’un magnífic veler per una de les zones més boniques de la nostra costa.

De bon matí hem esmorzat al bar dels pescadors, o ‘Casa del Mar’ de Palamós.  Un bon esmorzar de pa amb tomàquet i embotits.  Amb la panxa plena hem anat a trobar els amics de Vela Nòmada.  El dia promet: tenim brisa del nord, tramontaneta, i la mar és ben calma.  El sol comença a escalfar un matí fresc de primavera.

La gent de Vela Nòmada ens ha explicat les característiques, elements i maniobres bàsiques del vaixell.

En un tres i no res ja estem creuant la bocana del port, rumb a l’horitzó marítim.  Ens acompanyen durant uns minuts un parell de gavines juganeres, que no saben si posar-se sobre l’embarcació auxiliar que portem, o capbussar-se al mar.

Ha arribat el moment de pujar veles.  Amb el motor encara en marxa, primer hissem la major amb el vent per proa, i després el gènova quan ja estem a rumb.

Naveguem de cenyida, virant ara cap al sol que puja amunt tenyint el cel de groc intens, ara cap a terra, on l’horitzó de pins arriba a besar la mar.

Remuntem el vent. Veiem la cala Fosca, S’Alguer i Castell.  Entrem en aquesta darrera cala, verda i romàntica.  Un indret que encara no ha conegut la nostra mà cosmopolita.  Hi entrem fins veure-la de prop, virant al centre de la seva petita badia. Prenem nota d’anar-hi per terra. El patró diu que hi ha el camí de ronda que hi porta des d’on hem embarcat, en poc més d’una hora. Ja tenim feina per demà, doncs.

Remuntem la costa per entre les illes Formigues; que els d’aquí anomenen l’Illa. Un escull rocós amb un petit far al capdamunt.

Passat el Cap de Planes veiem Calella de Palafrugell, un poble costaner que des d’on som es veu blanc, endreçat, amb les seves arcades vora el mar i l’església de rerefons.

Més amunt, navegant, arribem al Cap de Sant Sebastià, des d’on albirem al nord el majestuós Cap de Begur, gris i solitari.

Passat Sant Sebastià sortim cap a fora, rumb al mar obert.  El vent ha augmentat i es fa notar.  Diuen que el vent puja amb el sol, i les ones, amb el vent… Cenyim, el vaixell escora i cavalca sobre les ones.

El patró ens regala un paisatge sorprenent: el Cap de Creus com a teló de fons, blau en la llunyania, i les illes Medes que trenquen el paisatge amb el seu color gris despullat.  Les fotos de rigor i virem rumb a la cala d’Aiguablava on fondejarem, no sense abans rebre una sèrie de petites remullades d’aigua salada, fruit de tres onades més valentes que les altres.

Hem portat el timó una estona cada u, i ara em toca a mi enfilar l’entrada d’Aiguablava.

Fondegem, i poc a poc la vida torna a la normalitat.  Preparem el dinar, prenem el sol, llegim, algú es capbussa al mar, dinem, un cafè i un passeig per la platja.  El temps transcorre fàcilment.

Aiguablava és una cala recollida, molt bonica, amb fantasioses formacions rocoses. Les cases dels estiuejants estan prou amagades entre els pins.  A tramuntana hi ha la cala de Fornells, amb un petit port.

Arriba el moment d’aixecar l’àncora, ens preparem per a la navegació de tornada.  Arreglem el vaixell i sortim de la cala amb les veles al vent.

Ara, amb el vent de popa, la navegació és molt diferent a la del matí.  El vaixell no escora i la sensació de velocitat no és tant acusada.  Al vaixell hi regna un ambient càlid d’estiu.

Després de retrobar els paisatges coneguts fa poques hores, tornem cap a les dificultats d’una vida segurament massa atrafegada, però amb la satisfacció d’haver sentit i participat en una experiència diferent, enriquidora, i amb nous amics que potser tornarem a veure algun altre dia.